La pell....fantàstic i oblidat sentit....

Fa aproximadament un any vaig descobrir  el massatge infantil i em va fascinar. Va ser com una mena de retrobament amb un sentiment de vida que batega en el més profund dels sentits, com si trobés aquella veu amiga a la qual mai havia vist la cara però que sempre havia sabut qui era. Sabeu una cosa?, descobrir lo fàcil que és crear un espai perquè creixi l’esperança és fantàstic.

El massatge infantil és una experiència dolça i amorosa que facilita el creixement harmoniós amb els nostres petits. Un seguit de moviments que un bon i afortunat dia van ser recollits per Vimala Schneider i amb els quals, a més de l’efecte físicament beneficiós que comporten, aconseguim també conèixer als nostres fills i a nosaltres mateixos, ens ensenya a transmetre i a compartir, a guanyar en confiança, intimitat i respecte. El massatge infantil ens ajuda a créixer, a evolucionar, i a plantar una llavor d’esperança en aquest nostre malalt món. Malalt de fredor, de rancúnies, de mirades fosques, de desconfiança, d’enveja, de por,...malalt de desconnexió.

Potser amb el massatge infantil no només crearem un fantàstic lligam amb els nostres fills, sinó que potser podríem fins i tot crear-ne un altre de més important amb la resta del món.

El tacte és el primer i més important dels sentits que desenvolupem i, malauradament, ben poc que ens toquem. Quan som a la panxa de la mare, entrem en contacte amb ella i amb el que ens envolta a través de la pell. Durant tot l’embaràs la connexió amb el “món” i amb un mateix es fa a través de la pell, i un cop nascuts, seguim sentint-ho tot a través del tacte. Ja intervenen els altres sentits, és clar, però res es pot comparar al que un nadó sent amb la seva pell. Les primeres experiències sensorials, l’aflorament dels primers sentiments o sensacions, i les primeres i més profundes improntes de memòria inconscient, es donen a través de la pell.

Però després ens anem fent grans i anem aparcant el sentit del tacte fins que, mica en mica, va sent substituït pel de la vista. I així anem fent, fins que al final, no veiem res.... Ens enlluerna massa el que veiem i ja no sabem què sentir, ni tan sols ens adonem si sentim o no.

Per això vaig entendre que amb el massatge infantil, potser podria fer alguna cosa perquè tot plegat canviés. Si més no, una mica.

Aprenem a tocar als nostres fills i ells aprendran a tocar el món, donem-los el nostre amor i ells sabran estimar, compartim les nostres mans i ells estaran plens de vida, toquem la seva pell i ells ens tocaran el cor, sentim el suau tacte de la seva tèbia pell  i ells sentiran la vida, regalem-los el millor que tenim i ells donaran el millor que són, protegim-los amb una abraçada i ells no tindran por, estimem, estimem, estimem i mai hi haurà fi.....

El Bosc

Què ho fa que s'estigui encenent tot? Com s'ho han de fer els boscos per no morir enmig d'un foc? Què fem malament que hi ha tant descontrol?
No fa gaire, després d'escoltar a les notícies la desgràcia d'un noufoc, cadascú dels que érem a la taula va començar a dir la seva, unacusava la manca d'efectivitat de les autoritats i dels qui se suposen professionals en el tema, l'altra deia que a la gent de peu no se l'escoltava i se li negava la col·laboració, jo mateixa parlava de que hi ha massa "bojos" fotent foc al bosc i l'altre deia que hi havia  massa de tot plegat.
La qüestió és que entre els ineptes que es fan anomenar bombers (i que desmereixen als veritables grans amics del bosc que dónen fins i tot la vida per ell), la gent del carrer que es creu sàbia en el tema (i que  no ajuda a la que sí que pot fer-ho de veres), la mala gestió de l'administració, els desconsiderats que gosen fotre foc i l'inesperat esdevenir del qual no en podrem tenir mai el control, ens estem quedant sense pulmons que ajudin a respirar a la nostra terra. Més a més, aquesta societat, no oblidem de nostra creació, no fa més que allunyar-nos d'allò del que en formem part, cada cop ens separem més del medi i fa que ens acostem més a la nostra fi, perquè sí, destruïr els boscos és també destruïr-nos a nosaltres mateixos.
Evidentment, no tinc la solució però sí que em faig una pregunta: com me'l miro jo el bosc?

Responsabilitat

Imagina't que surts de la feina després d'un dia dur, és divendres i estàs cansada de tota la setmana, només tens ganes d'arribar a casa i poses en marxa el cotxe. Surts de l'empresa sense pressa però amb ganes de perdre-la de vista lo abans possible i et poses a la carretera. Bé, li diem carretera però no és més que un camí de pagès asfaltat amb quitrà
 de baixa qualitat i just a les vores ja hi ha forats que semblen caus de rates, les rates som nosaltres, és clar, els vianants motoritzats que ens desplacem cada dia per guanyar-nos el pa.

 Fa calor i dus la finestra tota baixada i els cabells volen mentre l'aire es fica dintre a l'habitacle xiuxiuejant que ja és cap de  setmana i tot sembla anar bé. De sobte, veus al cotxe que hi ha uns quants metres davant teu com fa ullades de color vermell i te n'adones que és senyal de que alguna cosa l'ha fet frenar en sec. Llavors, penses que potser és que ve un cotxe de cara i com la carretera és molt estreta i hi ha perill de trobar-se massa junts, decideixes reduir la velocitat.
 No n'hi ha prou amb baixar velocitat, ets massa a prop d'un d'aquells forats caça-rates i pensant en el pitjor que et podria passar  decideixes frenar, i llavors el veus. Ve un cotxe de cara a una velocitat més que excessiva, no té cap intenció d'apartar-se i ni tan sols sembla que vulgui reduir. En aquell moment tot pensament córre ben de pressa i prens una decisió, aguantar fort el volant amb la mà dreta, amb l'esquerra protegir-te la cara i per una mil*lèsima de segon tanques els ulls. Només sents CRACK!!! i el cor se't surt del pit, aquell que venia de cara t'ha colpejat, ha trencat el teu retrovisor i el mirall fet trossos ha volat per davant la teva cara, ha colpejat la teva mà esquerra i després ha passat per sobre del teu cap.
 Pares el cotxe, poses els intermitents, mires pel retrovisor de dintre el cotxe i no el veus, no ha parat. No ha parat!!!! Després reacciones,
 veus que no t'ha passat res, no tens cap tall, ni cop fort, només un esglai pel que hagués pogut passar...
 
 I jo em pregunto: tan insensibles som ja? No es preocupa gens el mal que li hagis pogut fer a una altra persona? Tant costa parar-se per
 comprovar què ha passat, preocupant-te per la integritat física de l'altre? Per què es fuig de la responsabilitat? En realitat no m'estranya, cada cop anem més a la nostra i ens separem
 més dels altres. Estar bé ser independent però s'ha de pensar més en col*lectiu sinó, com carai podrem fondre totes aquestes barreres imaginàries que ens separen? Malgrat tot, crec que allò que va passar no era qüestió de barreres, només es tractava d'un irresponsable al qual se li podria posar nom....
 
 El cas és que hem d'estar ben atents, hem d'obrir ulls, orelles i sentits i mirar de fer-ho el millor que puguem. No podrem manar dels demés, a les nostres mans no hi és la seva acció, però almenys
 estarem alerta per quan haguem de ser-hi a totes.
 Tinc un amic, un estimat i molt bon amic, que un dia em va dir: vigila, la carretera és una pistola apuntant-te a la cara, no saps mai quan es dispararà. Trist i dur, però real....
 

Tornar a la página anterior

Fes doble clic per pujar